1961: La construcció del mur de Berlín Escric ara el teu nom sobre el rompent, sobre el rompent que em travessa, que em travessa........... obstinadament, obstinadament, obstinadament, obstinadament sota l'asfalt.

1963: Marxa sobre Washington pel treball i la llibertat La Rosa Parks va plantar llavor negra d'esperança en un jardí prohibit als negres d'un autobús d'Alabama, corria el cinquanta cinc, anys abans del que ara es canta. El somni de Luther King naix en cercles de tristesa que al camp de cotó fan tenalla, naveguen en mars de cadena i s'escapen amb un blues de les tenebres d'Atlanta, o en la ràbia d'una trompeta que brunz pels carrerons de Harlem. Contra l'horror de Vietnam, mou la gent gran resistència. Muhamad Alí, el rei de la boxa, es nega a empunyar les armes, els drets civils toquen tam tams amb els rulls d'Àngela Davis. El somni de Luther King es renova i mai descansa, seixanta tres o dos mil quinze, les veus d'un poble que canta, que canta, que canta, que canta. Cullen la flor llibertària que sembrà la Rosa Parks aquella tardor a Alabama.

1965: Clausura del Concili Vaticà II Una longitud d'ona, sobreviurà. No podrà explicar el misteri entre línies, cosit en els plecs de la pedra al voltant d'uns ulls, no podrà explicar Al voltant d'uns ulls o del vent

1966: L'alliberament d'Albert Speer Qui?, qui? Qui, qui va, va ser? Qui va llençar la primera pedra? Qui va furtar la poma? Qui va construir el mur? Qui? Qui va disparar a la nit per l'esquena? Qui hagué de fugir corrent de sa casa? Qui va calar foc a la collita? Qui? qui va esmolar el ganivet contra la pedra? Qui es va tacar les mans de sang? Qui va donar l'ordre? Qui? Qui es va tacar les mans de sang? Qui va donar l'ordre? I ara què penses fer? I vosaltres? No ens refiem de tu! T'estarem vigilant! Que tornes amb nosaltres no ens dóna cap tranquil·litat. No dormirem tranquils...... Jo tampoc no dorm tranquil. Vinga, respon, què penses fer? No ho se, no ho se. Intentar ser un altre. Amagar-me entre vosaltres. Tornar a ser un dels vostres. Això, mai. Com podem saber que no ho tornaràs a fer? No podeu. Jo tampoc no ho sé. Haurem de viure amb aixó. Com, com anem, anem a viure, a viure amb una cosa així?

1968: Revolució del 68 Il·lumina el jardí a l'alba. Claror, despunta el lligabosc, el lligabosc. *Lluen les roses, ensumen llums. rere els núvols, juga un estelSom utòpics de tants anhels. Recorre els carrers un bell somni, dolça primavera en que crecViure és començar pel principi, escolteu, com enamorada... Traces de cel te la mirada. Woooo, woooo, woooo, woooo... Recuperarem les paraules, eixugarem fredors de llavis, perquè l'endemà que esperàvem arriba a l'horitzó a raig A raig, a raig

1969: Apolo XI “Sky is The limit”, Biggie ja ho deia, disme el preu de buscar trencar el límit, obviant la vida baix del cel avui en temps de crisi, encara volen progressar buscant més benefici, els dóna igual el mitjà. Per mi ningun èxit, justifica un mort, no antepose un ser viu, per allò que tu vols i és que jo ho entenc, no compartiré que es quede orfe un xiquet, en nom del progrés, No sabem viure ací i volem fer-ho en Mart. No parlem ni en el veí i volem fer-ho en Mart. I és que avanços tecnològics, per unir la massa, maten la conversa i sols parlem pel Wasap. I ja ningú mira ja per la finestra del bus, i els pocs que parlem, ho fem, sense mirar-nos als ulls i açò que ens unix, ens fa...cada dia mes lluny i açò que ens unix, ens fa...cada dia mes lluny. ¿La ciència ens ha fet un món global? ja,ja superar límits no arropats per la moral... pa què? si al final no està Steve Rogers per salvar-nos del mal qui diu que allò que inventen sempre estarà a la nostra part no sé Però tot te un costat negre i sempre són els fins, eh? Asafa Powell, Contador, en fi, tot el ciclisme. Mana la pasta, ja no em crec lo dels Records Guinness, l'única Guinnes que m'agrada es la que es beu, en gots de mig litre. El límit es el cel, ¿Però el cel on està? Avui vivim tots, mirant el Horitzó i ja està al 2000 i pico, i els cotxes no poden volar, la gent espera a que Kubrik tire pedres del cel per superar els límits com els primats, es pur instint, no? Betty y Donald Draper, al sofà veient la tele, el gran viatge a l'espai, ningú dels dos pot creure's el món que veuen, que diuen que deu ser l'avanç del ser humà, com Ethan Hawke furtant la identitat del xic discapacitat, si és que es absurd, ¿no? mirem cap endavant però el futur està lluny,¿no? el límit és la vida de tots, no sols d'alguns, ¿no? i este futur està cru, per no ser justos.. ¿Superar límits ens ha fet que avancem? ja, ja... són mil avanços mentre tots morim de fam, pa què? no pillen tots eixos diners i ajuden als demés...ja avançarem quan estiga tot bé, mentrestant calma... D'espases a bales, després venen les bombes i el món no el salvarà el Doctor Manhattan com en Watchmen estem, soles al món, lluitant per fer-lo pitjor, i ens venen el rollo de què si superes un límit açò va a millor i no, tot té un costat negre, i sempre són els fins, eh? Hiroshima, Nagashaki, veus? tot açò és trist, eh? no podem creure's tot allò que veiem en el cine perquè els danys col·laterals, ací no ressusciten. El límit es el cel, ¿Però el cel on està?

1970: La dissolució dels Beatles All you need is love I've been for a walk......on a winter's day. If I didn't tell her.....I could leave today, California dreamin'. And here's to you, Mrs Robinson, Jesus loves you more than you will know...... God bless to please, Mrs Robinson, heaven holds a place for those who pray, hey hey hey... I can't get no......... satisfaction........... All you need is art